diumenge, 8 d’octubre de 2017

reflexiones



Fa molts dies que no fai un escrit, però avui per diverses qüestions estic molt cremada i amb desfogaré escrivint. Res millor que això per alliberar tensions emocionals.

¿Voldria saber?.... amb quin dret la gent es pren la llicencia de opina dels altres, es que si no opines com ells ja ets la “rara” de la colla, i ja començo ha estar cansada dels alliçonaments. I de carregar amb els errors d’ els altres, motxilles tant sols la meva, que cada persona arrossegui la seva,

No coneixes les persones fins que las coses es comencen a torça. 

Fa uns dies una persona molt propera xerrant a una sobretaula d’ aquestes que estàs relaxat i força be, va comentar quelcom que amb va fer pensar.

Així tot parlant diu.  Las coses van començar anar be al moment que jo vari triar amb qui volia estar, i no al inrevés com sempre havia passat.  Jo vari reflexionar de perquè las coses no acabaven de anar be, que sempre tenia l’ impressió que un objecte útil i res mes, i reflexionant arriba a la conclusió que las coses tenien que canviar, dons passem a l’ acció i la qüestió es saber dir NO, cada vegada  que es necessiti, no ve d’ un NO, i es llavors quan la gent amb varen  començar  a respectarem. 

Ara parlo per mi, he donat de mi amb efectes ajudes morals i materials, lo que no esta escrit, estant moltes vegades perjudicada jo per ajudar als altres, que voleu amb sortia del cor, però l’ altre dia digué fins aquí he arribat, l’ egoisme de la gent ma fet dir prou, es que si dones ets la “tonta” de torn i si repliques ets dolenta, posant a una balança les dues qüestions he decidit ser dolenta, que et fa que els aprofitats respectin mes la teva persona.

De res que he fet en renego, però he decidit dir prou, d’ aquí en endavant que cada pal sostingui la seva belà i com deia una dona molt especial mare d’ un bon amic “endavant les haches” (es referia a las que precedien als enterraments antigament), recordeu aquells avis portant els ciris als enterraments amb els capellans i tota la comitiva, dons això.

. 





divendres, 1 de setembre de 2017

Historias de la vida



Histories de la vida
 
D’ on surten les histories que omplen les nostres vides.

De vegades de la mateixa vida, de les vivències  o be de la fantasia que tots portem a un reconet del cor  amagades....  de les il·lusions que tenim dins nostre que se jo......surten i ja esta. I es que la vida esta plena de sorpreses i  entrebancs que mai saps on et portaran.

Jo procuro que tot lo que no he pogut fer realitat a la vida, fer-ho amb l’ imaginació.... Somiar,.. es gratuït i  lliure d’ impostos,  es com viure una vida paral·lela i lo mes important no fas mal a ningú, de això es tracte..

Quan era una nena tenia un somni que es va fer realitat. Desitjava amb tot el cor tenir  una biblioteca plena de llibres, i amb el temps sa fet realitat, tinc la esperada biblioteca amb la recula de llibres esperant ser acollits per les meves mans. Un llibre fa lo que un bon amic, davant del qual no tens necessitat de callar mai,  quan necessites  parlar sense embuts o fas, i es que jo parlo amb ells els llibres  i els parlo com si fossin els meus estimats amics .

No hi ha res pitjor que esta sol amb companya, això a mi no amb passa per que  els llibres i la musica son el complement just que necessito son els meus companys  indispensable, uns son muts els altres son com criatures entremaliades fan soroll, però beneit sigui aquest meravellós soroll..

Amb la imaginació he viatjat per quasi tot el mon, a la practica la cosa canvia però mai se sap. Avui he anat a complir amb un tràmit desagradable però que tenia que complir, els comiats mai son agradables, i voldria dir que ens hem fet un tip de riure tot i que no era el lloc adient.


Una d’ els familiars fa dos dia que ha tornat d’ un viatge a un País Asiàtic, i explicava que estaba prenen un Te, i  els van portar unes galetes d’ acompanyament, es varen donar conte que les galetes tenien ulls, i van preguntar,  la seva sorpresa va ser quan els van explicar que eren galetes elaborades amb “cucs”, tota una sorpresa, jo puc assegurar que no les àuria  tastat pas.

Riure a un Tanatori es de mala educació i de mal gust, però imaginant la situació no podíem parar, amb sap greu però ja esta fet, només veient la cara de la Pepi ja reies, es com les histories per no dormir.

A la vida, tenim que posar hi ritme alegria i una mica de bogeria, ah i sobre tot musica.

                     Musica Senyor Director, i a viure que son dos dies i un i mig ja ha pasat.





dilluns, 21 d’agost de 2017

AGRAIMENT



Agraïment




Per les plorades sense to ni so del mico roset  i esquifit, que aixecant els braços enlaire demanava pujar per estar sobre el mon.

Per les menjades que van quedar al terra i el berenars cruspits amb devoció.

Per la dolçor de las trapelleries i les mirades picares i tendres de la teva infantesa.

Per la complicitat en l’ adolescència amb el teu “mano”.

Per tantes nits de desvetlla fins a sentir la clau al pany, i a l’ estona de puntetes comprovar que estaves sencer.

Per totes las col·laboracions d’ ajuda al Pare per San Joan, remugant però mai ens vas fallar.

Per tot el ventall de...! amigues, amics compis músics  pintors, i un llarc etc. que vàrem conèixer i acceptar

I per tota l’ ajuda que ens vau donar els dos...”pin i pon “amb l’ Alzheimer del Avi Lluís.

Per tot el teu sopor i col·laboració  que jo sola no hagués pogut ni de bon tros, amb els cinc anys tant durs que hem tingut de suportar, davant l’ adversitat que ens va regala la vida.

No ha estat fàcil no,  la vida es de tot, menys fàcil, però quan s’ esta unit tot rutllà millor, la carrega a portar si ja dues esquenes pesa menys.

                               Gràcies per escoltarem i entendrem com un amic
                               Gràcies company per la teva ajuda, això no te preu
                               Gràcies fill,  gràcies amb tot el cor per ser hi.


dimarts, 8 d’agost de 2017

INMENSITAT DEL MAR




Nada me relaja más que contemplar el mar,  mirando el horizonte mi cabeza vuela hasta el infinito y más allá,  sueño y  fantaseo pero sin alejarme del mundo real.

Estoy en Salou, capital de la Costa Dorada, con playas  de  arenas finas y doradas como su  nombre. Playas bañadas por el Mediterráneo todo un lujo, igualadas en pocos lugares, sus aguas son tranquilas quizás por ser un mar pequeño.  Mi bello Mar Mediterráneo.

A esta hora poca actividad hay en la playa, alguien paseando el perro, corriendo o alguien como yo, una madrugadora nata y convencida. Que tan pronto despierta y pone un pie al suelo el cuerpo pide  marcha, y es cuando me viene a la cabeza la recomendación de mi galeno,  ¡  para tus problemas con la piel nada mejor que el contacto con el mar y sus baños !

Necesito relajar mi cuerpo y mi mente, el mar me aporta esta paz que hace mucho tiempo me es necesaria para poder continuar.

Como todas las personas con una edad, mi vida esta llena de historias de toda clase y no todas buenas, por supuesto se podrían  clasificar pero para que, son mis vivencias y ya estoy al corriente de lo que he vivido.


 La luz que desprende la recién estrenada mañana es tímida  da calma y mucha paz, las olas van llegando a la orilla igual que los niños pequeños se lanzan a tus brazos al verte llegar  y esto me  da serenidad, Veo el  horizonte y lo miro, lo analizo  llegando a la conclusión que es como una muestra de tonos azules que no se puede explicar, la luz que transmiten….. Como si fuera  la paleta de pintor que Dios uso para dar luz al cielo.

El ultimo  día me acerque al espigón del puerto, este sitio  siempre me ha gustado tiene  algo que me atrae, fantaseo a veces que seria divertido ver salir un Neptuno con su tridente ¿ y porque no una sirena?.  Yo veo que  es como la frontera entre el mar y la tierra.  

Cuando llego se están retirando los tractores que dejan la playa en condiciones, tendríamos que concienciarnos con el medio ambiente,  tendríamos que plantearnos la cuestión, la playa un poco por la gente y otro poco por las mareas necesita un repaso a diario  Es que es nuestro futuro, lo que dejaremos a nuestros hijos como herencia.  




dimarts, 1 d’agost de 2017

AL SAN CRIST DE LA PURISIMA SANG



Al Sant Crist de la Sanc



De vegades que el cos demana calma pau i recolliment.  Amb trobo passejant per les rodalies del Pallol on es troba l’ Església de la Purisima Sang, i els meus peus amb porten i amb conviden a entrar.

Traspasso la porta que amb tota amabilitat obre un noi que sempre esta esperant als feligresos, els que necessiten la pau que el lloc dona.  Es un noi amable que amb el seu somriure trist convida a entrar, es un noi senzill  humil però educat, ell sempre hi es però mai atabala a ningú, res demana i diu gràcies si d’ algú rep quelcom  o diu de cor al temps que la seva cara s’ il·lumina, de vegades penso que la vida te porta per llocs que tu no voldries anar, i penso que per edat podria ser un fill meu, un noi que la sort o la vida li ha girat l’ esquena.


 I entro a dins,  i al entrar lo primer que veuen els meus ulls es el Sant Sepulcre, aquell del que tu n’ eres Cavaller amb tot l’ orgull, i el miro allí ajagut com si dormis i  penso amb tu i la passió que hi posaves amb tot lo que feies per la congregació.


Ara busco la Sagristia dons he de concretar l’ hora per la Missa d’ el any, la que ofereixo als meus éssers estimats que fa un temps van partir.

Dins, amb la foscor que ens ofereix l’ Església  ja  el recolliment necessari per relaxar les nostres cabòries del dia a dia.  Penso, i penso amb la vida, i la penombra dona intimitat als meus pensaments i convida a pensar, i mirant a traves de les ombres el meu cap te pensaments estranys, jo crec que amb la solitud i el silenci tot es magnifica i creus i veus o imagines lo que no esta escrit. Y li prego a cau d’ orella, li prego i li demano es quelcom entre ell i jo.


Falta una estona per la missa de dos quars de vuit, l’ església de mica en mica va rebent gent, no massa la veritat  però es que estem vivint un temps on la Fe ha anat emigrant no se cap a on.

No soc persona de misses però de vegades al cos li falta estones de recolliment, i es ara quan sento la necessitat i la pau que amb dona sentir el contacte amb el fill de Deu, a ell li demano li prego coses que amb veu alta no en seria capaç.







dijous, 27 de juliol de 2017

De mica en mica



De mica en mica

De mica a mica aniré expressant  tots el meus sentiments, serà difícil però jo necessito fer aquest exercici.

Voldria  fer te arribar els pensaments que ja fa temps ballen per el meu cap i que quan estàs al meu costat amb costa expressar.

Voldria fer te entendre que jo estic en temps de descompte, però no pensis que això amb dona tristor, tot al contrari serà una alliberació.

Pot ser per que destre tant jove que he estat tant  lligada, que  ara arribant  a la plenitud  de la meva vida amb dono conte que  no he gaudit de la llibertat a la tots tenim dret per el sol fet de haver nascut, que las persones som autònomes i no pertanyem a ningú, no tenim “amo.”  podria dir que ara la llibertat l’ estic bevent a glops massa intensos.


Jo no soc persona fàcil  ja o se, però tu ets igual o molt semblant a mi. Individualista, reservat amb la gent propera, i mes obert quan estàs amb amics, que i farem som Lleons els dos.

Jo com totes les persones tinc una vida que es meva i dins d’ ella hi ha la meva intimitat, i es aquí que tant sols i entre el que amb sembla adient per fer ho. Crec que com tot hom fem una tria i valorem els nostres amics, els amics de cor els de veritat els que tu saps que en moments difícils no fallen, i no fan portar te  a mes del teu pes el de la seva motxilla.

Las persones que jo tinc com amics de veritat saben que jo soc legal, que mai vai amb segones intencions, el lema aquell !!qui te un amic te un tresor!! es del tot veritat, al menys per a mi, sempre recordo que les persones van i venen, els amics de veritat es queden a les verdes i les madures, mai he traït un amic, per mi un amic es per sempre.


Es molt dur  superar tanta  pèrdua dels teus éssers estimats i amb costa, però lo  mes fort es en Carles ......mai estàs preparat per enterrar un fill, i tinc ferides al cor que viuran amb mi per sempre. Abans es deia, amb temps de pau els fills enterren als pares i amb temps de guerra es a la inversa, i això es contra natura, costa de pair, ara tinc dies de tot dies llestos i dies tontos, per part meva ho poso tot i puc assegurar que m’en sortiré
.
Quan vius amb parella casat o  parella i punt,  quan la vida te va posant amb situacions difícils, quan te superen quan no saps per on tirar ni que fer, esperes una mica de empatia  i per esperar desitges el sol fet de unes paraules de alè, una abraçada  un gest una mirada,  demano poc,  soc de bon conformar. Però com sempre era jo la que  tenia que estirar el carro.

Que me equivocat moltes vegades si, però no era culpa meva només, la vida de parella ja o diu, parella = a dos. El Yin i el Yang, i es que un es el complement del altre, es una unió inseparable.





 




dilluns, 10 de juliol de 2017

Dignidad



                                           Dignitat

Si ets un bon fill, mai demanis  perdó quan els teus pares s´equivoquin
Pensa que las Neurones amb el pas del temps es moren i dels 100.000 bilions que tenim al Néixer , cada dia centenars de milers es queden per el camí.

De la mateixa manera que ells van perden facultats, nosaltres tan be.  l´altra dia ens explicava  el Professor de la URV Enric Barbeta. ens va parlar de la Medicina regenerativa,  segons ell va explicar es la Medicina del Futur.

Al temps que ens explicava que ja molts fills que quan els pares parlant  s'  equivoquen els reprenen i si hi ha  gent al davant demanen perdó.¿ Perdó per que,  per fernos grans?  Per fallar amb algunes coses, que passa que els fills son perfectes, ! dons no! La perfecció no existeix  però es veu que la educació, o las bonas formas  brilla per la seva absència,  be no sempre pero una mica de ma esquerra no estaria de mes..

Recordar sempre una dita dels nostres Avis.  No et riguis  dels meus dols. Dons quan els meus seran vells, els teus seran nous.

!! AH !! i perdó per no poder identificar la tercera Neurona, (es que es tímida).